La neuritis òptica és una inflamació del nervi òptic. La inflamació pot trobar-se a la part de davant del nervi (papil·litis) o a la part de darrere (neuritis òptica retrobulbar). Aquesta malaltia del nervi òptic és la causa més habitual de pèrdua de visió brusca en gent jove.
El nervi òptic és l’estructura que duu la informació des de cadascun dels ulls (que són els que reben la llum que arriba als objectes i la transformen en impulsos nerviosos) fins al cervell (que processa aquesta informació i la interpreta com a imatges, és a dir, al contrari d’allò que es sol pensar, amb el que realment veiem no és amb els nostres ulls, sinó amb el nostra cervell). Es podria comparar al cable USB que transmet la informació des d’una càmera digital (que equivaldria a l’ull) a un ordinador (que equivaldria al cervell).
Avui dia, no es coneix exactament per què es produeix aquesta malaltia. En la seva forma més habitual (neuritis òptica desmielinitzant), la capa que envolta les neurones que formen el nervi òptic (beina de mielina), és atacada pel mateix sistema immunitari del pacient (en el que coneixem com a malaltia autoinmune). El nostre sistema immunitari, que normalment s’encarrega de defensar-nos contra les infeccions, en aquest cas s’equivoca i creu que la beina de mielina del nervi òptic és un estrany a qui s’ha d’atacar.
És probable que, perquè l’episodi de neuritis òptica hagi arribat a succeïr, s’hagin combinat una sèrie de factors. Pot ser que una infecció (possiblement per un virus) que ocorregués fa anys, o fins i tot dècades, hagi provocat la posada en funcionament d’una alteració del sistema immunitari “particular”. Aquesta inflamació del nervi òptic pot succeir de manera aïllada, sense associar-se a cap malaltia més generalitzada. En aquest cas, direm que la neuritis és idiopàtica o de causa desconeguda. També pot formar part d’una malaltia que ha pogut produir inflamació en altres llocs del cos (per exemple esclerosi múltiple, neuromielitis òptica, sarcoïdosi, lupus eritematós sistèmic, granulomatosi de Wegener, malaltia de Behçet, sífilis, malaltia de Lyme, tuberculosi, malaltia de Whipple, etc.).
Com que la beina de mielina del nervi òptic seria equivalent a l’aïllant que duen els cables perquè l’electricitat viatgi més ràpid, si la beina està malmesa, la senyal que transmet el nervi òptic des de l’ull al cervell viatjarà més lentament i amb menor resolució (com si fos a través d’un cable “pelat”).
Per això, el símptoma més habitual és la pèrdua de visió: es pot experimentar visió borrosa, enfosquida (como si hi hagués menys il·luminació o brillantor), com si faltés un tros de visió (pel centre o pels costats) o es veiés una taca fixa al camp visual. Aquesta pèrdua visual sol ocórrer de manera ràpida i no millora amb cap graduació d’ulleres. Altres símptomes freqüents són el dolor a l’ull o darrere l’ull, sobretot al moure’l, una visió atenuada dels colors (molts pacients ho expliquen com si els colors fossin menys vius), l’aparició de flaixos o centellejos lluminosos (anomenats fotòpsies en argot mèdic). Alguns pacients noten la visió borrosa o enfosquida durant uns minuts (o fins i tot durant una hora) quan fa molta calor, després de fer exercici o de prendre una dutxa d’aigua calenta (és el que es coneix com a fenomen d’Uhtoff).
Com que l’ull pot tenir una aparença normal, el diagnòstic pot ser difícil de realitzar. Per això, és fonamental tenir en compte no només els símptomes actuals del pacient i la progressió que han tingut des que van començar, sinó també totes les malalties passades o altres dades de la seva història anterior (dieta, consum de tòxics, mascotes …) que puguin tenir rellevància i aportar informació sobre el problema actual. A continuació, es realitzarà una exploració neuroftalmològica exhaustiva i detallada i, amb totes les “peces inicials del trencacloques ordenades”, el metge decidirà quines exploracions complementàries es requereixen per completar l’estudi. Habitualment, aquestes proves han d’incloure tant proves oftalmològiques (campimetria, tomografia de coherència òptica, etc.) com no oftalmològiques (ressonància cranial i, segons el cas, diferents anàlisis de sang, radiografies de tòrax, etc.).
Atès que, com hem dit, en la majoria dels casos l’aparença de l’ull pot ser normal o pot ser que es vegi una mica de líquid en la part posterior de l’ull (en el cap del nervi òptic) i això també pot ser degut a d’altres alteracions que no són inflamació (infart del nervi òptic, pressió intracranial elevada, algunes alteracions genètiques …), el diagnòstic de neuritis òptica és, inicialment, un diagnòstic de sospita, que es veurà confirmat o no en funció de l’evolució dels símptomes i les troballes de les diferents exploracions. Si l’evolució no segueix el curs del que nosaltres anomenem “neuritis òptiques típiques”, els estudis es dirigiran cap a la patologia que se sospiti (poden ser anàlisis genètiques, punció lumbar per a estudi del líquid cefaloraquidi, etc.).
Afortunadament, la majoria dels nens i adults amb neuritis òptica recuperen la visió, amb una millora que pot començar passades setmanes o mesos. La majoria de pacients no requerirà tractament, tot i que la necessitat d’aplicar-ne l’establirà el neurooftalmòleg. Alguns pacients es poden tractar amb corticoides, cosa que pot accelerar la recuperació de la visió, tot i que no millora el resultat final visual, és a dir, que la recuperació serà més ràpida, però el resultat final serà el mateix que sense l’ús de corticoides. Desafortunadament, en el cas de pacients amb altres malalties, pot ser que recuperar la visió sigui més difícil.
Afortunadament, la visió de la majoria de pacients millorarà considerablement, es realitzi o no tractament. En els casos de “neuritis òptica típica”, s’ha demostrat que el tractament amb corticoides accelera la recuperació, però la visió final que quedarà serà la mateixa, tant si s’administren corticoides, com si no. És a dir, amb corticoides el nervi es desinflamará més aviat, però la visió assolirà el mateix punt amb o sense ells. Els casos de “neuritis òptica atípica” poden requerir tractament amb corticoides a altes dosis, antibiòtics o altres fàrmacs, depenent del cas concret.
En el cas dels nens, la neuritis sol afectar tots dos ulls, mentre que en el cas dels adults, és més comú que n’afecti només un. A més a més, els nens amb neuritis òptica poden patir febre i símptomes gripals i pot ser que hagin patit una malaltia o s’hagin vacunat recentment abans de patir els símptomes, cosa que no sol ser el cas dels adults. Per altra banda, els adults amb neuritis òptica tenen un risc superior de patir esclerosi múltiple, un risc que en els nens és molt més baix.
Escriu-nos o demana hora amb un dels nostres oftalmòlegs.
