Estrabisme

L’estrabisme (independentment de l’edat) és un problema pel qual els eixos oculars no es troben paral·lels o alineats amb l’objecte de fixació.

Quan l’individu ja havia assolit prèviament una visió binocular normal plena i apareix un estrabisme, es coneix com a estrabisme de l’adult. En certa manera es podria considerar estrabisme de l’adult a partir de finals de la segona infància.

Molts dels adults amb estrabisme, ja patien aquesta afecció des de la infantesa, però de manera controlada, cosa que feia possible la seva compensació i facilita que l’afecció hagi romàs latent durant un temps.  Això no obstant, en la majoria dels casos, els estrabismes tenen el seu origen en altres malalties, fins i tot de caràcter general, com ara:

• Diabetis mellitus
• Malaltia tiroïdal (Malaltia de Graves)
• Miastènia gravis (una malaltia neuromuscular)
• Tumors del sistema nerviós central
• Traumatismes cefàlics
• Accidents cerebrovasculars. Infarts o hemorràgies cerebrals.

Ocasionalment, la pèrdua del paral·lelisme i l’afectació de la motilitat ocular poden aparèixer després de la realització de cirurgies oculars o de les estructures que envolten l’ull, com poden ser la cirurgia de cataractes, la cirurgia del despreniment de retina, la cirurgia de parpelles, etc., a causa de l’afectació indesitjada dels músculs extraoculars durant aquests procediments.

Cal destacar que també es pot produir una desviació en ulls amb baixa visió, cosa que es coneix com a “estrabisme sensorial”. En aquest cas el pacient no té visió doble, i l’estrabisme és la conseqüència, i no pas la causa, de la mala visió monocular.

Un adult que desenvolupa una desviació ocular pot experimentar:

• Fatiga visual
• Visió doble (diplopia)
• Superposició d’imatges (confusió d’imatges)
• Sensació de pesadesa
• Dificultats en les activitats visuals properes, com la lectura.
• Pèrdua de la percepció de profunditat i sensació de volum.

Amb l’objectiu de compensar el problema, molts adults amb estrabisme tendeixen a moure el cap i portar-lo a una posició que alleugi els símptomes, cosa que condueix a la coneguda com torticolis ocular.

En moltes ocasions la desviació els impedeix establir un contacte visual amb altres persones amb tots dos ulls alhora. Això, d’alguna manera, afecta les relacions interpersonals de l’individu.  Cal recordar que la cara, i en particular la mirada, és el primer nexe de contacte entre dues persones. A més a més, aquesta condició pot influir negativament en les oportunitats socials i d’ocupació.

Aquesta patologia pot tractar-se de diverses maneres:

• Teràpia visual. Els exercicis musculars poden ser de gran utilitat a l’hora de tractar una tipus d’estrabisme en el qual els ulls no poden alinear-se per si mateixos sobre un objecte proper (tasques detallades de prop, lectura, etc.). Aquesta condició rep el nom d’insuficiència de convergència. Veure-hi de prop implica no només enfocar clarament , sinó portar tots dos ulls cap a dins de manera que els seus eixos coincideixin sobre l’objecte d’atenció (llibres, cursors de pantalla d’ordinador, agulla i fil, etc.). Aquest moviment coordinat d’enfocament i moviment cap a dins s’anomena convergència.

• Ulleres amb prismes. Els prismes poden corregir angles de desviació petits, causants de diplopies lleus o moderades. Un prisma és una lent transparent, amb forma de falca, que desvia (refracta) el curs dels raigs lluminosos i, per tant, les imatges. No modifiquen la posició dels ulls, sinó que realineen les imatges fent-les coincidir amb els eixos visuals. Alleugen la visió doble, però no corregeixen, per si mateixos, el problema de base. Moltes vegades s’adhereixen sobre les ulleres del pacient (com un adhesiu: prismes de Fresnell) i altres s’incorporen directament en la graduació dels vidres.

• Els prismes no arriben a compensar desviacions de gran angle causades per la rigidesa de músculs que han perdut la seva elasticitat o que pateixen paràlisis greus.

• Toxina botulínica. S’aplica als músculs amb un excés d’activitat (habitualment perquè el múscul que s’oposa a la seva acció ha perdut força a causa d’una paràlisi). En aquests casos, la toxina botulínica sol poder estabilitzar la funció muscular i alleujar els símptomes propis de la desviació. Aquesta toxina és una substància que, injectada en petites dosis, paralitza temporalment als músculs. Si s’injecta en músculs extraoculars, els seus efectes poden durar diversos mesos i causar sovint canvis permanents en la funció, cosa que ajuda a restablir el paral·lelisme ocular mitjançant una tècnica mínimament invasiva.

• Exercicis ortòptics

• Cirurgia dels músculs extraoculars. La cirurgia dels músculs és la manera més habitual de tractar un estrabisme. Tècnicament, un estrabisme apareix quan alguns músculs que envolten l’ull són massa febles o massa forts. La cirurgia actua afeblint, reforçant o transposant selectivament certs músculs, per tal de restablir el balanç binocular. La cirurgia, per tant, pot:
  • millorar el paral·lelisme ocular;
  • reduir o eliminar la visió doble;
  • millorar o restaurar l’ús de tots dos ulls de manera combinada, cosa que es coneix com a “visió binocular”;
  • reduir la fatiga visual;
  • ampliar la visió perifèrica i el camp visual binocular; i
  • millorar l’aspecte per tal de facilitar les relacions socials i les oportunitats professionals.

La cirurgia de l’estrabisme es realitza habitualment de manera ambulatòria utilitzant anestèsia general o local, depenent del cas. Les molèsties postoperatòries solen ser lleus o moderades, i es poden alleujar amb analgèsics. La congestió conjuntival (que és freqüent i normal) recorda a la d’una conjuntivitis i pot persistir algunes setmanes. Normalment, el pacient es reincorpora a les seves activitats habituals en pocs dies, tot i que això variarà segons el grau de complexitat de cada cas. És important tenir en compte que en un percentatge significatiu dels casos, el tractament d’un estrabisme pot requerir més d’un procediment quirúrgic per obtenir els resultats desitjats.

Un adult no necessàriament ha de viure amb la incomoditat i problemes causats per la presència d’una desviació ocular.

Existeixen múltiples eines terapèutiques mèdiques i quirúrgiques que poden ajudar en gran mesura a resoldre aquest problema.

En certes circumstàncies i per tal d’obtenir un alineament més precís dels ulls, es pot realitzar un tipus de cirurgia que permet refinar amb més precisió la posició dels ulls, en els dies que segueixen a la cirurgia principal. El procediment, per tant, es realitza en dos temps.

A la primera part (a quiròfan) es reposicionen els músculs, com en una cirurgia clàssica, però amb un tipus de sutura especial que pot ajustar i modificar la posició dels ulls, normalment en les següents 24 h (ja en consulta) col·locant simplement unes gotes anestèsiques.

No obstant això, aquesta tècnica no és aplicable a tots els casos ni en qualsevol pacient, sinó que només pot utilitzar-se en condicions molt específiques.

La cirurgia de l’estrabisme molt poques vegades s’associa a una pèrdua de visió. No obstant això, com en qualsevol intervenció quirúrgica, hi ha certs riscos.

Les complicacions poden incloure:

• reaccions adverses als anestèsics;
• infeccions;
• disminució de la visió;
• persistència de la visió doble; o
• alineació inadequada dels ulls.