Estrabisme de l’adult

L’estrabisme és un problema pel qual els eixos oculars no estan paral·lels o alineats amb l’objecte de fixació. Quan un individu ja ha assolit una visió binocular normal plena i pateix estrabisme, l’anomenem “estrabisme de l’adult”. Es consideren “estrabisme de l’adult” els casos que sorgeixen a partir de finals de la segona infància, és a dir, a partir dels 6-8 anys.

Molts dels adults que tenen estrabisme pateixen aquesta afecció des de la infantesa, encara que d’una manera controlada, el que en fa possible la compensació. D’aquesta manera, l’afecció roman latent durant un temps. No obstant això, en la majoria dels casos, l’estrabisme de l’adult té l’origen en altres malalties, fins i tot de caràcter general, com poden ser:

• Malaltia tiroïdal (malaltia de Graves)
• Miastènia Gravis (una malaltia neuromuscular)
• Traumatismes cefàlics
• Diabetis mellitus
• Tumors de sistema nerviós central
• Accidents cerebrovasculars. Infarts o hemorràgies cerebrals.

Ocasionalment, pot aparèixer pèrdua del paral·lelisme i afectació de la motilitat ocular després de la realització de cirurgies oculars o en les estructures que envolten l’ull, com poden ser la cirurgia de cataractes, la cirurgia del despreniment de retina, la cirurgia de parpelles, etc. Això es produeix a causa d’una afectació indesitjada dels músculs extraoculars durant aquests procediments.

Cal destacar que també pot produir-se una desviació en un ull a causa de la baixa visió. És el que s’anomena “estrabisme sensorial”. En aquest cas el pacient NO té visió doble i l’estrabisme és conseqüència de la mala visió monocular i NO la seva causa.

L’estrabisme és una alteració en l’alineació dels ulls que fa que aquests no mirin simultàniament el mateix punt.

Un adult que desenvolupa una desviació ocular pot experimentar:

• Fatiga visual
• Visió doble (diplopia)
• Superposició d’imatges (confusió d’imatges)
• Sensació de pesadesa
• Dificultats en activitats visuals properes, com la lectura.
• Pèrdua de la percepció de profunditat i sensació de volum.

Amb l’objectiu de compensar el problema, molts adults amb estrabisme tendeixen a moure el cap i portar-lo a una posició que els ajudi a alleujar-ne els símptomes, el que dona lloc a una «torticoli ocular».

Existeixen múltiples eines terapèutiques mèdiques i quirúrgiques que poden ajudar en gran mesura a resoldre aquest problema. Depenent del tipus d’estrabisme que es presenti es pot tractar mitjançant diferents mètodes:

• Teràpia visual

Els exercicis oculars poden ser de gran utilitat a l’hora de tractar una forma d’estrabisme divergent en la qual els ulls no poden alinear-se per si mateixos en un objecte proper (treballs detallats de prop, lectura, etc.). Aquesta condició rep el nom d’insuficiència de convergència. Mirar de prop implica no només enfocar clarament, sinó portar dos ulls cap a dins de manera que els seus eixos coincideixin sobre l’objecte d’atenció (llibres, cursors de pantalla d’ordinador, agulla i fil, etc.). Aquest moviment coordinat d’enfocament i moviment cap a dins s’anomena convergència.

Sessió de teràpia visual amb una pacient. Foto: J. Casanova / ICR

• Ulleres amb prismes

Els prismes poden corregir angles de desviació petits, que provoquen diplopies lleus o moderades. Un prisma és una lent transparent amb forma de cunya que desvia (refracta) el curs dels raigs lluminosos i, per tant, les imatges. No modifiquen la posició dels ulls, sinó que realinien les imatges fent-les coincidir amb els eixos visuals. Alleugen la visió doble, però no corregeixen, per si mateixos, el problema de base. Moltes vegades s’adhereixen sobre les ulleres del pacient (com un adhesiu: prismes de Fresnel) i altres s’incorporen directament a la graduació dels vidres. Els prismes no arriben a compensar desviacions de gran angle provocades per la rigidesa de músculs que han perdut la seva elasticitat o bé que pateixen paràlisis severes.

• Injeccions de toxina botulínica

S’aplica sobre músculs amb un excés d’activitat (habitualment perquè el múscul que s’oposa a la seva acció ha perdut força a causa d’una paràlisi). En aquests casos la toxina botulínica sol poder estabilitzar la funció muscular i alleujar els símptomes propis de la desviació. Aquesta toxina és una substància que, injectada en petites dosis, paralitza temporalment els músculs. Injectada en músculs extraoculars, els seus efectes poden durar diversos mesos i sovint causar canvis permanents en la funció, el que ajuda a restablir el paral·lelisme ocular mitjançant una tècnica mínimament invasiva.

• Cirurgia dels músculs extraoculars

La cirurgia pot:

• millorar el paral·lelisme ocular;
• reduir o eliminar la visió doble;
• millorar o restaurar l’ús de tots dos ulls de manera combinada, el que s’anomena “visió binocular”;
• reduir la fatiga visual;
• ampliar la visió perifèrica i el camp visual binocular; i
• millorar l’aspecte

L’operació de l’estrabisme se sol realitzar de manera ambulatòria, utilitzant anestèsia general o local, depenent del cas. Les molèsties postoperatòries solen ser lleus o moderades, i poden alleujar-se amb analgèsics comuns. La congestió conjuntival (que és freqüent i normal) pot persistir durant unes setmanes. Normalment el pacient es reincorpora a les seves activitats habituals al cap d’uns dies, tot i que és una cosa que varia d’acord amb el grau de complexitat del cas.

És important tenir en compte que, en un percentatge significatiu de casos, el tractament d’un estrabisme pot requerir més d’un procediment quirúrgic per obtenir els resultats desitjats.

Al contrari del que molta gent pensa, l’estrabisme es pot operar amb èxit a qualsevol edat, també en pacients adults. En aquests casos la cirurgia no corregirà l’ambliopia o ull gandul que el pacient tingui com a conseqüència d’un estrabisme infantil no tractat, però sí que podrà millorar l’aparença del pacient, a més de la seva percepció de l’espai i del camp visual.

¿L’estrabisme pot aparèixer de sobte?

L’estrabisme de l’adult pot sorgir de cop i volta com a conseqüència d’altres malalties del pacient, com la diabetis mellitus o tipus II, la malaltia de Graves o per traumatismes cefàlics, entre d’altres. Ocasionalment, també pot sorgir com a conseqüència de cirurgies oculars o dels músculs que envolten l’ull.

Quins tipus i graus d’estrabisme hi ha?

L’estrabisme es pot classificar, tenint en compte el sentit de la mirada, en:

• Convergent (esotropia o endotropia): la mirada es desvia cap al nas.
• Divergent (exotropia): la mirada es desvia cap a fora.
• Vertical: la mirada es desvia cap amunt o cap avall.
• Altern: la mirada es desvia en sentit giratori

Si tenim en compte el grau de desviació de la mirada, podem parlar també d’estrabisme concomitant, quan la desviació es manté independentment de cap a on es dirigeixi la mirada, o d’estrabisme no concomitant, quan el grau de desviació varia depenent de la direcció de la mirada.

L’estrabisme pot ser invalidant?

En els casos en què la diplopia (visió doble) produïda per la desviació dels ulls és constant i persisteix en el temps, l’estrabisme pot resultar molt incòmode o fins i tot invalidant.

Com puc saber si tinc estrabisme?

Alguns dels símptomes que poden indicar que es pateix estrabisme són la fatiga visual, la visió doble o diplopia, la superposició d’imatges, la sensació de pesadesa, la dificultat en la realització d’activitats visuals properes o la pèrdua de la percepció de profunditat o sensació de volum.

En cas de sospita d’estrabisme, és recomanable acudir a l’oftalmòleg especialista en estrabisme perquè pugui valorar el cas i fer les proves pertinents per diagnosticar la patologia.

Es pot curar l’ull gandul en adults?

El tractament de l’ull gandul o ambliopia no sol ser efectiu més enllà dels 8 anys, que és aproximadament l’edat en la qual el sistema visual de l’ésser humà ja està plenament desenvolupat. Per això, no es recomana un tractament específic per a l’ull gandul en els adults. La cirurgia de l’estrabisme tampoc corregirà l’ull gandul que el pacient tingui com a conseqüència d’un estrabisme infantil no tractat.