L’ull sec és una malaltia ocular comuna que es produeix quan hi ha una manca de lubricació i humectació de la superfície de l’ull, ja sigui perquè la llàgrima és insuficient o bé de mala qualitat. El/la pacient pateix molèsties com picor, sensació de sorra als ulls, vista cansada, visió borrosa o fotosensibilitat. En els casos més greus, pot arribar a causar problemes visuals severs i fins i tot lesions a la superfície ocular.
Aquesta afecció, coneguda també com a queratoconjuntivitis seca, la pateixen al voltant de 5 milions de persones a Espanya i uns 100 milions de persones a nivell mundial. Acostuma a aparèixer en ambdós ulls i es tracta d’un dels trastorns més freqüents a les consultes oftalmològiques.
L’origen d’aquestes molèsties és una mala funció de les glàndules de Meibomi situades a la parpella superior i inferior. Aquestes glàndules sebàcies són les que segreguen els lípids que serveixen per hidratar i lubricar els ulls i, a la vegada, eviten que les llàgrimes evaporin la pel·lícula lacrimal que cobreix i protegeix l’ull.
Els símptomes del síndrome de l’ull sec són, a més de la sequedat ocular:
Foto de George Milton a Pexels.
Aquests símptomes poden empitjorar a causa de factors ambientals i, en cas de presentar-ne algun o diversos, cal acudir a la consulta d’oftalmologia al més aviat possible.
Si bé pot afectar qualsevol persona, la sequedat ocular és més freqüent entre dones, especialment més enllà de l’edat de la menopausa, o en persones que viuen en grans ciutats on els nivells de contaminació atmosfèrica són més elevats. Alguns estudis demostren també que a les zones de major altitud, aquesta afecció és més habitual.
Altres factors associats a aquesta síndrome:
Principalment es presenten tres tipus d’ull sec:
Tant una falta com un excés de producció de llàgrima poden ser indicatius de la síndrome de l’ull sec. Per diagnosticar-la correctament, cal acudir a la consulta d’oftalmologia.
El principal problema per al diagnòstic d’aquesta síndrome és que presenta un quadre de simptomatologia molt genèric, que podria associar-se a d’altres afeccions tan habituals com una al·lèrgia o, simplement, l’envelliment de la persona. Per aquest motiu, la diagnosi de la malaltia es pot allargar fins que no es completi un estudi exhaustiu de la simptomatologia, de la composició de la llàgrima i del funcionament de les glàndules de Meibomi.
Algunes de les proves de diagnòstic a realitzar són:
En tractar-se d’una malaltia crònica, el tractament per a l’ull sec és personalitzat i a llarg termini, i requereix d’una valoració individualitzada de cada cas i de l’estudi dels antecedents de cada pacient.
És relativament freqüent per a pacients sentir que cap dels tractaments aplicats els hi aporta un alleujament dels símptomes, tot i seguir totes les pautes indicades per l’equip mèdic. Això es deu a que en moltes ocasions trobar el millor tractament pot requerir la combinació de diferents teràpies i d’un seguiment continuat, així com d’un canvi d’hàbits, ja sigui en la dieta o en l’entorn en què es mou el/la pacient.
El tractament principal i més innovador que existeix per a l’ull sec avui dia és la Llum Polsada Intensa (Intense Pulsed Light, IPL), que consisteix en l’aplicació d’impulsos tèrmics al voltant de l’ull per aconseguir estimular les glàndules de Meibomi, restablir el seu normal funcionament i reduir la inflamació.
El tractament amb IPL ajuda a millorar la qualitat de vida del/la pacient, ja que disminueixen l’envermelliment i la sensació arenosa, augmenta la comoditat en utilitzar pantalles i s’experimenta menys necessitat d’emprar llàgrimes artificials.
La llum polsada intensa es pot combinar amb altres opcions més genèriques, com ara:
Per evitar i/o alleugerir els factors de risc que provoquen la síndrome de l’ull sec podem prendre una sèrie de mesures de precaució:
En qualsevol cas, sempre serà necessari acudir a la consulta d’oftalmologia, per tal que estableixin un tractament personalitzat si hi ha qualsevol símptoma o molèstia als ulls.
Escriu-nos o demana hora amb el nostre equip mèdic.
