El terme uveïtis fa referència a un conjunt de problemes inflamatoris que afecten la capa mitjana de l’ull, que es coneix com a úvea.
La part anterior de l’úvea s’anomena iris. Funciona com el diafragma d’una càmera fotogràfica, regulant la quantitat de llum que penetra a l’ull.
Darrere l’iris hi ha el cos ciliar, una franja circular de teixit que genera l’humor aquós i modifica la forma del cristal·lí, cosa que ens permet enfocar i veure-hi bé a diverses distàncies.
Entre la capa més interna de l’ull, la retina, i la capa blanca exterior, l’escleròtica, s’hi troba la coroide, que consisteix a una capa profusament irrigada de vasos sanguinis i cèl·lules pigmentàries que proveeix oxigen a la retina.
Hi ha diferents tipus d’uveïtis, que es classifiquen segons la localització de la inflamació.
Uveïtis anterior o iritis. És la forma més habitual, i succeeix quan la inflamació s’origina a l’iris o al cos ciliar.
Uveïtis intermèdia. Fa referència a la inflamació que afecta principalment l’humor vitri o substància gelatinosa que conté l’ull. A vegades també se l’anomena vitritis o parsplanitis.
Uveïtis posterior. És la inflamació que afecta les capes posteriors de l’ull com la coroide (coroïditis) o la retina (retinitis). També pot afectar els vasos sanguinis de la retina. Aquest trastorn rep el nom de vasculitis.
Panuveïtis és el terme que descriu la presència d’inflamació tant a la part anterior com a la part posterior de l’ull.
Els símptomes dependran principalment del tipus d’uveïtis. No tots els signes i/o símptomes han de ser presents alhora.
Uveïtis anterior. Se sol presentar amb enrogiment, dolor o sensibilitat a la llum i fins i tot visió borrosa.
Uveïtis intermèdia i posterior. Normalment no presenta símptomes de dolor tret que s’associï amb una uveïtis anterior. A la majoria dels casos s’hi pot veure la presència de «mosques volants» (punts negres, teranyines) i pèrdua o distorsió de la visió.
Aquests símptomes poden aparèixer de manera sobtada i durar només unes setmanes o poden aparèixer de manera gradual durant un període de diverses setmanes i durar fins i tot mesos.
La majoria de casos d’uveïtis anterior són aguts i es presenten de manera recurrent, alternant-se amb períodes d’inactivitat entre els brots.
Les causes de la uveïtis són molt diverses.
Autoimmunitària. El sistema immunitari és un sistema de defensa de l’organisme contra patògens estranys, com els bacteris o els virus. Quan el sistema immunitari falla, no distingeix el que és «propi» del que és «estrany» i ataca el nostre propi cos, en aquest cas l’ull.
Sovint la inflamació es limita a l’ull, tot i que també pot estar associada a altres trastorns mèdics autoimmunitaris. Algunes persones tenen predisposició genètica a desenvolupar certes malalties autoimmunitàries, cosa que a la vegada es tradueix en un risc més elevat de desenvolupament d’uveïtis. Aquestes malalties inclouen la espondilitis anquilosant, la colitis ulcerosa, la malaltia de Crohn o la psoriasi, entre moltes altres.
Infecció. S’associa de manera menys freqüent a una infecció. Virus, bacteris o paràsits poden accedir a l’interior de la cavitat ocular i provocar una infecció. Hi ha certs virus, com l’herpes, que una vegada es resol la infecció poden persistir i en un moment determinat són capaços de reactivar-se i produir un nou episodi inflamatori.
Traumatisme. Qualsevol traumatisme ocular, inclosa la cirurgia ocular, pot conduir al desenvolupament d’una inflamació.
En aproximadament 2 terços dels pacients no és possible detectar cap causa específica del desenvolupament de la uveïtis i, tot i que pugui tenir un origen autoimmunitari, se la considera idiopàtica, o «sense causa coneguda».
Amb l’objectiu de diagnosticar el tipus d’uveïtis i, en els casos en què sigui possible, la seva causa, el doctor utilitzarà un historial mèdic i farà preguntes sobre els antecedents pel que fa a la salut general i ocular, que puguin estar relacionats amb la uveïtis.
Posteriorment, a cada visita se li revisarà la visió i la pressió intraocular. S’examinarà l’ull per mitjà d’una làmpada de fenedura i li dilataran les pupil·les mitjançant un col·liri per facilitar l’examen del fons de l’ull.
Es possible que sigui necessària la realització de proves addicionals com una OCT (tomografia de coherència òptica), una prova de camp visual o una angiografia de retina amb l’objectiu d’avaluar les possibles complicacions provocades per la inflamació, com poden ser cataractes, glaucoma o edema retinal.
A més a més, pot ser necessària la realització d’anàlisis de sang i/o radiografies per ajudar a detectar la causa de la uveïtis.
El tractament dependrà del tipus d’uveïtis i de la gravetat de la inflamació.
En cas que es consideri que la uveïtis deriva d’una infecció, s’afegiran els antibiòtics o fàrmacs antivirals al tractament.
La majoria de les uveïtis anteriors es tracten amb col·liris de corticosteroides, que s’administraran de manera bastant freqüent a l’inici i s’aniran reduint a mesura que s’observi una millora.
També s’administraran col·liris midriàtics per alleujar el dolor i evitar sinèquies de l’iris al cristal·lí, ja que dificultaria l’examen del fons de l’ull i ajuda a reduir el risc d’elevació de la pressió intraocular. Aquestes gotes causen una difuminació temporal de visió i sensibilitat a la llum.
Quan la inflamació afecti l’humor vitri, la coroide o la retina, pot ser necessari l’ús de corticosteroides per via oral, en comprimits o injeccions al voltant de l’ull o dins del globus ocular.
En el cas que els corticosteroides no puguin controlar per si mateixos la inflamació, o que es produeixin efectes secundaris adversos, s’afegiran fàrmacs immunosupressors.
Escriu-nos o demana hora amb un dels nostres oftalmòlegs.
