Anomalies a la visió dels colors

ACROMATÒPSIA I MONOCROMATÒPSIA

Manca total de la percepció de colors, en el primer cas per manca de cons a la retina, i en el segon per presència d’un sol tipus de cons.

DISCROMATOPSIA

La discromatòpsia es defineix com la discapacitat de la visió dels colors. Pot ser congènita, com passa amb el cas del daltonisme, o adquirida.

DALTONISME

És un defecte genètic emmarcat dins la discromatòpsia que provoca la dificultat de distinció dels colors. L’origen etimològic de la paraula prové del físic i matemàtic John Dalton, que va patir aquest trastorn. El daltonisme té graus molt variables i pot anar des de la capacitat de distinció de qualsevol color (acromatòpsia) a una lleugera dificultat de distinció entre alguns dels matisos dels colors verd i vermell, que pot resultar problemàtica en molts àmbits de la vida habitual.

És un trastorn hereditari associat al cromosoma X, per la qual cosa, les dones tenen menys probabilitats de patir-la. Es pot classificar segons el color implicat i el grau d’afectació.

Daltonisme monocromàtic
Només es disposa d’un dels tres pigments dels cons i la visió es redueix en un sol color.

Daltonisme dicromàtic
És un defecte moderadament greu pel qual falta o hi ha una disfunció d’un dels tres mecanismes bàsics del color o cons. Pot ser de tres tipus:

Protanopia

Manca de receptors que permeten identificar les longituds d’ona llarga, les del color vermell. El vermell sembla beix fosc i el verd s’assembla molt al vermell.

Deuteranopia

És la forma més comuna de daltonisme dicromàtic i consisteix en una manca de receptors que permeten identificar les longituds d’ona mitjana corresponents al color verd. Els efectes són semblants a la protanopia, però els vermells no es veuen tan foscos.

Tritanopia

Manca de receptors que permeten identificar les longituds d’ona curtes corresponents al color blau. El blau i el verd es confonen, i els grocs es poden veure afectats i no distingir-se o veure’s de manera similar als vermells.

Daltonisme tricromàtic anòmal

Els que el pateixen tenen els tres tipus de cons, però amb defectes funcionals. Per això, confonen els colors entre sí. És el grup més abundant entre els daltònics i els efectes són similars al dels daltònics dicromàtics però més lleus o suaus. N’hi ha tres tipus, que corresponen als del daltonisme dicromàtic:

Protanomalia

Alteració dels receptors que permeten identificar les longituds d’ona llarga, les del color vermell. La protanomalia té efectes similars, tot i que més suaus, als de la protanopia.

Deuteranomalia

És la forma més comuna de daltonisme tricromàtic i consisteix en una alteració de receptors que permeten identificar les longituds d’ona mitjana corresponents al color verd. Els efectes són semblants a la protanomalia, però els vermells no es veuen tan foscos. La deuteranomalia és similar, tot i que més suau, a la deuteranopia.

Tritanomalia

Alteració dels receptors que permeten identificar les longituds d’ona curtes corresponents al color blau. El blau i el verd es confonen, i els grocs es poden veure de manera similar als vermells. És similar, però més suau que la tritanopia.

DEFICIÈNCIES ADQUIRIDES

Les deficiències adquirides poden afectar de la mateixa manera a homes i dones i solen ser monoculars, és a dir que afecten un sol ull. En aquest cas, les més habituals són les que corresponen a l’alteració de la percepció del color blau i afecten habitualment a gent gran o a nens.

Es pot deure a malalties de tipus infecciós (sífilis) o no infecciós, com poden ser les cataractes, el glaucoma o la degeneració macular, o també al consum excessiu d’alcohol, tabac o drogues.

DIAGNÒSTIC I TRACTAMENT

Es pot detectar mitjançant una sèrie de tests visuals específics, com és, per exemple, el test d’Ishihara, unes làmines on s’han d’identificar un nombre.

També es pot utilitzar el test de Farnsworth, format per fitxes de colors de fins a 100 tonalitats diferents numerades a l’anvers. El pacient les ha d’ordenar segons tonalitats de color.

També hi ha l’anomaloscopi, un aparell que utilitza colors espectrals que s’han obtingut mitjançant prismes i que descomponen la llum blanca. És un dispositiu molt precís per detectar els dèficits i graus d’alteració de visió de colors.

S’han dut a terme molts intents de millorar la percepció dels colors, especialment en pacients dicròmates, però no s’ha aconseguit cap ajuda capaç d’oferir la mateixa visió de què gaudeixen els tricròmates. Els primers intents van consistir en filtres vermells monoculars, però la falta d’estètica i l’efectivitat limitada han fet que no s’emprin gaire. Més endavant van ser les lents de contacte X-Crom™ i les Chromagen™, però cap d’elles ha aconseguit l’objectiu establert.

Però sembla que la revolució informàtica comença a proporcionar programes d’ajuda a la visualització de colors amb què potser, en un futur, s’hi trobarà una solució a les anomalies cromàtiques de la visió.