El Dr. Antón parla de la importància de prevenir el glaucoma a Radio 4

Avui 12 de març es celebra el Dia Mundial del Glaucoma, una malaltia del nervi òptic que es considera la segona causa de ceguesa al món. Malgrat els riscos que suposa, es calcula que moltes de les persones que pateixen glaucoma no ho saben, per la qual cosa això en complica el seu tractament i n’augmenta la gravetat. Per conscienciar els seus oients i al públic en general, el programa «En directe», de Ràdio 4, ha entrevistat en la seva secció de salut al Dr. Alfonso Antón, responsable del Departament de Glaucoma de l’ICR. El doctor ha parlat de què és el glaucoma, quines persones tenen més risc de patir-lo i què es pot fer per controlar-lo.

A continuació, passem a transcriure l’entrevista:

El Dr. Alfonso Antón és el responsable del Departament de Glaucoma de l’Institut Català de Retina. Bon dia i benvingut. Doctor, és cert que una de les claus del glaucoma és la detecció precoç?

El glaucoma, sense cap dubte, necessita d’aquesta detecció precoç si volem evitar les conseqüències de la malaltia, que per desgràcia poden ser fins i tot la ceguesa. És, de fet, una de les causes més freqüents de ceguesa. I el problema del glaucoma és que és asimptomàtic en la major part dels pacients, de tal manera que, si volem diagnosticar-lo per poder tractar la patologia, cal identificar aquests casos i tractar-los com més aviat millor. L’’últim matís és que el dany que produeix el glaucoma és irreversible, és a dir que, si identifiquem un cas en fase precoç, el dany és petit i podrem mantenir-lo petit amb força probabilitat realitzant el tractament que sigui necessari. Però, per contra, si el cas és ja molt avançat no podrem revertir el dany que ja existeix.

Una malaltia silenciosa i irreversible, còctel impossible.

És un repte per a la societat i per suposat un repte sanitari important.

Això, per tant, explicaria el que dèiem, que molts dels pacients que poden tenir glaucoma —es calcula que podria ser aproximadament la meitat, entre el 40 i el 50%— no saben que en tenen i no ho saben perquè és una malaltia que no presenta símptomes.

Exactament. Els pacients que tenen una conjuntivitis o una infecció normalment van a l’oftalmòleg per iniciativa pròpia, en canvi la major part dels glaucomes, que són glaucomes crònics d’angle obert —la forma de glaucoma més freqüent— són completament asimptomàtics fins a fases molt avançades, quan el pacient ja ha perdut molta visió i l’ha perdut pels dos ulls, i s’ensopega amb els marcs de les portes o no veu alguna cosa en la seva vida diària. Llavors és quan acudeix a l’oftalmòleg. Però la malaltia ha existit des de molt abans, durant dècades, de manera que seria molt millor identificar-la abans per poder-la tractar.

I per identificar-la, com ho fem?, amb revisions periòdiques?

Exactament. El glaucoma crònic d’angle obert —que és el més habitual—, i en general el glaucoma, és sobretot freqüent a partir dels 40 anys i encara més freqüent a partir dels 50 anys. Afecta aproximadament al 2 % de la població major de 40 anys i aquest percentatge va augmentant amb l’edat fins a arribar al 4 o 5 % quan passem dels 70 o 80 anys. Així que sí, és convenient, no només canviar les ulleres per veure-hi bé, sinó aprofitant aquesta visita que és necessària per canviar les ulleres, prendre alguna mesura per identificar el glaucoma.

Ara que parla de les ulleres, amb la revisió que ens fan a l’òptica, n’hi ha prou per poder detectar el glaucoma o cal passar per l’oftalmòleg?

Moltes òptiques estan fent una tasca fantàstica de detecció del glaucoma i d’altres malalties perquè han incorporat entre les exploracions que fan no només la comprovació i la refracció de les ulleres, sinó també el mesurament de la pressió ocular, que és aquesta mena de buf d’aire, una prova molt senzilla, gairebé instantània. Es tracta d’una prova molt útil per identificar aquells casos de pressió elevada. El que passa és que no tots els glaucomes tenen la pressió elevada i un pot tenir la pressió una mica al límit, o fins i tot dins dels límits normals i tenir glaucoma. Llavors el que es recomana és, a més de prendre la pressió, realitzar una exploració del fons d’ull per identificar el mal que aquest pot produir en el nervi òptic, que és en realitat on hi ha la malaltia en si mateixa.

¿I es podria dir que l’edat de risc és a partir dels 40 anys?

Sí, per sota dels 40 anys no és probable, llevat que hi hagi antecedents familiars molt concrets. A partir dels 40 i sobretot a partir dels 50 anys s’estima que la revisió periòdica és convenient i el despistatge del glaucoma és més rendible, per així dir-ho, pel que fa al nombre de casos que es detecten. Així que a partir dels 40 o 50 anys sí que hauríem de fer un despistatge periòdicament (que no té per què ser cada mes ni cada any tan sols, però sí cada pocs anys).

Doctor, què és el glaucoma, perquè ho entenguem?

El glaucoma és una neuropatia, és a dir una malaltia d’un nervi, que és el nervi òptic. El nervi òptic connecta, com si fos un cable, l’ull (que és on es troben les cèl·lules sensibles a la llum) amb el cervell (que és el que ens permet veure les imatges i veure tot el que està al nostre voltant). En el glaucoma es produeix una mort precoç de les cèl·lules, de les neurones que constitueixen aquest cable. Al perdre aquesta connexió entre l’ull i el cervell es va perdent visió, generalment per la perifèria, i poc a poc això es va centrant fins que finalment es perd també la part central.

Dèiem que era la segona causa de ceguesa, però abans d’arribar a aquest extrem es va produint aquesta pèrdua de visió progressiva, i potser també visió borrosa, que ens podria fer saltar les alarmes.

Sí, però la malaltia encara és més deshonesta, per així dir-ho, i és que la visió del camp visual central es manté no modificada fins a fases molt avançades, és a dir, que realment quan un pacient de glaucoma pateix visió borrosa com a conseqüència de la malaltia és que la malaltia està ja molt avançada. Així que la visió entesa com llegir les lletres o els números en l’optotip, com se sol fer per graduar les ulleres, no és un bon mètode de diagnòstic del glaucoma. Per poder saber el dany que produeix el glaucoma a la funció visual és necessari fer una prova que es diu campimetria, que avalua la visió en diferents punts del camp visual.

I quines persones tenen més risc de patir glaucoma? O, dit d’una altra manera, quins són els factors de risc que poden provocar glaucoma?

El major factor de risc, i que és el que tractem, és tenir la pressió intraocular elevada. Dit això, les persones que s’han de revisar amb més freqüència la pressió intraocular són les persones d’edat avançada —ja que, com hem dit, la freqüència augmenta amb l’edat—, els miops —que en general tenen més risc que les persones que no tenen miopia—, i les persones d’origen africà o afroamericà —que també tenen més glaucoma—. I totes aquelles persones que tenen antecedents familiars de glaucoma també multipliquen el seu risc de tenir glaucoma per 5 o per 10, de manera que són els que sens dubte han de fer-se revisions amb més freqüència.

Això li volia preguntar, si tenim miopia i per exemple el nostre avi o àvia tenia glaucoma, hem d’estar més atents a partir dels 40 anys?

Sí, si s’ajunten diversos factors de risc, inclús una mica abans. La miopia, de tota manera, sol començar molt abans, així que les revisions periòdiques a l’oftalmòleg ja s’han d’haver començat abans i s’ha de revisar, no només la graduació, sinó també el fons de l’ull. Així que aquestes persones en realitat tenen una miqueta menys de risc de passar sense diagnòstic perquè normalment ja comencen a anar a l’oftalmòleg abans. Però sens dubte quan acumulem factors de risc, el risc és encara més gran.

Si tenim glaucoma en un ull, podem tenir-lo en l’altre?

Sí, el glaucoma primari d’angle obert, així com el primari d’angle tancat (les dues formes més freqüents de glaucoma probablement), tendeixen a ser bilaterals. Els glaucomes secundaris a altres malalties (traumatisme, infeccions, inflamació, etc.) tendeixen a ser més unilaterals, però la major part dels glaucomes acostumen a ser bilaterals. No obstant això, no necessàriament han de tenir la mateixa afectació en un ull i en l’altre, així que s’han d’avaluar sempre tots dos. Per exemple, en el glaucoma d’angle tancat —quan es produeix un glaucoma agut per tancament angular, que és una forma concreta de glaucoma menys freqüent però que passa i que és l’únic, de fet, que produeix símptomes importants (produeix dolor, pèrdua de visió aguda, etc.)— tractem no només aquest ull, sinó que ja es fan coses per prevenir el glaucoma en l’altre ull. Així que sí, cal entendre el glaucoma com que gairebé sempre és bilateral.

I el tractament, doctor? Perquè és una malaltia crònica, de manera que en principi no té cura, però sí que té tractament per fer-lo més suportable, no?

Efectivament. No tenim una cura definitiva per als glaucomes primaris, però sí que tenim tractament mèdic làser o quirúrgic, segons el que necessiti cada cas, que aconsegueix controlar la malaltia en la majoria dels casos i, al cap i a la fi, el que necessitem de cara al pacient és aconseguir que no es deteriori la seva qualitat de vida. Si aconseguim detectar aviat el glaucoma, el camp visual encara no està massa afectat i el pacient fa una vida normal, aquest haurà de fer un tractament i seguir unes revisions, però, en la major part dels casos, probablement farà vida normal la resta de la seva vida.

¿Se solen trobar amb pacients que vénen a la clínica amb un estat de glaucoma molt avançat, que no s’han fet revisions prèvies i que quan els hi troben ja cal fer un tractament més agressiu?

Sí, per desgràcia segueix sent així. Sembla mentida en el nostre entorn, a Barcelona, amb tota la tecnologia que tenim disponible, però segueixen arribant casos avançats pràcticament cada dia a un centre gran com el nostre, amb el nervi òptic molt malmès i amb el camp visual molt malmès i és per totes aquestes raons que he esmentat anteriorment: el no produir símptomes, de manera que el pacient no se n’adona.

¿Cap a on van les investigacions en glaucoma? Segueixen encaminades cap a la detecció precoç, a millorar el tractament?

Bé, tot una mica. Cada vegada tenim mitjans diagnòstics més capaços d’identificar el glaucoma abans, ara ja fins i tot s’inicia la utilització de la intel·ligència artificial per desenvolupar eines més eficaces. Però per descomptat també en el tractament, ja que no és perfecte, hi seguim investigant. Medicaments n’hi ha molts, ja que generalment és un tractament crònic. El làser també ha evolucionat, però menys recentment. I pel que fa a la cirurgia, ara disposem potser de més tècniques quirúrgiques de les que mai abans havíem disposat.

I pel que fa a la salut ocular, ens preocupem prou les persones de la salut de la nostra vista? Perquè ens pot fer molta por el risc de ceguesa, però, ¿ens preocupem de la salut ocular?

Jo crec que menys del que ho hauríem de fer. Crec que, igual que fem revisions de moltes altres coses, cal fer-les dels ulls. Hem de tenir en compte que la major part de la informació que rep el cervell ve a través dels ulls i que hi ha moltíssims processos oculars. Gairebé tots tenen un tractament adequat que ens permetrà mantenir la vista en millors condicions durant tota la nostra vida, i ara es viuen molts anys.

Abans que arribem a tenir glaucoma i ara que parlàvem de la detecció precoç, podem fer alguna cosa per minimitzar-ne els riscos? Potser una vida més saludable?, una dieta equilibrada?

No ho he esmentat abans però el glaucoma no és només produït per la pressió ocular o per la predisposició genètica. Hi ha molts factors que influeixen: el reg sanguini i altres factors sistèmics que de ben segur milloraran si un fa una vida saludable, exercici físic moderat i una alimentació equilibrada; sense cap mena de dubte beneficiarà.

Prenem nota: vida saludable també per prevenir el glaucoma. Agraïm al Dr. Alfonso Antón, responsable del Departament de Glaucoma de l’Institut Català de Retina que hagi vingut avui en directe a Ràdio 4. Moltes gràcies i bon dia doctor.

Moltes gràcies.

Es pot escoltar l’entrevista completa aquí.