La constància perceptiva és el que fa possibles les invariàncies en un món on tot és canviant i variable. És el que fa que el sistema perceptiu de les persones sigui resistent a les variacions, a vegades molestes, de la realitat física, com per exemple els canvis de llum o condicions físiques de perspectiva (mobilitat del globus ocular, girs del cap, etc.). És el nostre cervell el que fa que reconeixem com a invariable una cosa tot i que aquesta es vegi sotmesa a variacions físiques i lumíniques. Així, encara que una persona es trobi lluny, no creurem que és diminuta, o encara que no veiem mai una taula rodona des d’un punt de vista zenital, considerarem que és rodona i no en forma d’el·lipse. També considerarem que un color és el que és tot i que segons la il·luminació pugui presentar diferències.
Aquesta capacitat, no obstant, no és innata, sinó que es desenvolupa mesos després de néixer. És a dir, que en néixer som capaços de determinar aquestes diferències i poc a poc aprenem a ignorar-les per tal de poder reconèixer quelcom com a invariable en condicions canviants.
És en aquest moment en què ens tornem incapaços de detectar diferències que un nadó de fins a 4 mesos podria distingir fàcilment. D’aquesta manera, el nostre cervell obvia diferències i en detecta d’altres d’una manera desigual a la d’un nadó. La intensitat dels píxels d’algunes imatge, per exemple, és quelcom que un nadó podria diferenciar fàcilment i en canvi, per a la resta de persones, resulta impossible de detectar i veuríem més clarament diferències, com la opacitat o la brillantor, que a un nadó els semblarien més insignificants.
En un estudi publicat el mes de desembre passat a Current Biology, un equip de psicòlegs de la Universitat Chuo de Japó, encapçalats per Jiale Yang, van realitzar un estudi amb 42 nadons d’entre 3 i 8 mesos per veure quines diferències distingien en parelles d’imatges representant objectes reals en 3D.
En investigacions anteriors, ja s’havia detectat que els nadons fixaven la seva vista durant períodes de temps superiors en objectes desiguals. D’aquesta manera, els especialistes podrien saber, en base a quina imatge miressin més prolongadament els nadons, si creien que la imatge era similar o diferent a l’anterior. És a dir, que si el nadó passava més temps mirant la primera imatge que la segona, considerava que la segona l’avorria, perquè era igual que la primera, mentre que si es parava a mirar les dues imatges la mateixa quantitat de temps, significava que la segona imatge l’havia sorprès i interessat igual que la primera.
Els resultats van demostrar que els nadons de 3-4 mesos, tenien una habilitat sorprenent de detectar diferències degudes a la il·luminació i a la percepció que no resulten evidents pels adults. No és fins al voltant dels 5 mesos quan perden aquesta capacitat, i cap als 7 o 8 mesos desenvolupen les capacitats de distinció de superfícies (opacitat, brillantor…). Aquesta distinció de les propietats de superfícies no és l’únic domini perceptiu en que els humans deixem enrere la realitat per donar per bona una il·lusió. També perdem la sensibilitat davant de diferències objectives i la substituïm per la capacitat de detectar similituds subjectives, cosa que ens fa més partícips del nostre entorn, però ens allunya de la realitat estrictament física.
