Dr. Jürgens: “Els xips de visió artificial no han demostrat millorar la qualitat de vida del pacient”

Què és un xip de visió artificial?

Els xips de visió artificial són uns dispositius que estimulen elèctricament la retina. El sistema es basa en una càmera integrada en unes ulleres que porta el pacient, i que transmet la informació a un xip que ha estat implantat a la retina mitjançant una operació quirúrgica. Aquest xip transmet la informació al nervi òptic i al cervell.

Per a qui estaria destinat aquest dispositiu? Quines malalties pretén tractar?

Tenint en compte que aquest sistema es basa en l’estímul directe de la retina, es prescriurà per a pacients que pateixin problemes de retina, però en les quals el nervi òptic funcioni adequadament i no estigui malmès. Per transmetre la informació de la retina al cervell, necessitem el nervi òptic. Per aquest motiu, no serà útil en persones amb malalties del nervi òptic, com poden ser pacients amb glaucoma terminal, que tenen el nervi òptic ja totalment atrofiat. En aquests casos, aquest sistema no funcionarà.

De malalties de retina, n’hi ha de molts tipus, però les que puguin beneficiar-se d’aquest dispositiu serien les que afecten més a les capes externes, especialment la dels fotoreceptors. Dins d’aquestes malalties de retina hi ha la retinitis pigmentària.

Model d’ull amb xip de visió artificial

En quin estat es troben les investigacions sobre aquest xip? Quina és l’opinió des ICR sobre la seva eficàcia?

Aquests dispositius no són una novetat. Són uns sistemes que es van començar a desenvolupar fa més de 25 anys. No obstant això, els resultats en aquest temps han estat decebedors i no han demostrat ser una bona alternativa, ja que la qualitat d’imatge que ofereixen no té un impacte en la qualitat de vida del pacient.

Què pot arribar a veure un pacient a qui se li ha implantat el xip?

En estimular elèctricament la retina el pacient percep uns flaixos o guspires de llum que emeten cadascun dels elèctrodes que incorpora el dispositiu. Els sistemes d’última generació que disposen de 150 elèctrodes provoquen en el pacient la visió d’aquests guspires distribuïdes pel camp de visió, com si fossin 150 píxels d’una imatge fotogràfica en blanc i negre. La imatge és, doncs, molt simple.

Per fer-nos una idea, les càmeres fotogràfiques actuals tenen milions de píxels, de manera que 150 és una resolució molt baixa. A més, falten els matisos de color, brillantor, contrast, moviment i percepció global de l’objecte que pot oferir una retina sana. Les persones no percebem una imatge descomposta punt per punt, sinó que en una cara veiem els ulls, en una escena veiem a una persona movent-se… I això, amb una resolució tan baixa i sense matisos, que és el que ofereix el xip, és difícil d’interpretar per part del pacient.

Xip de retina implantat

Quins riscos i problemes presenta l’implant del xip de retina? Per què no són una solució definitiva?

Aquests dispositius s’implanten mitjançant una intervenció quirúrgica que presenta molts riscos, tant en la mateixa intervenció, com en el postoperatori.

És difícil que un element inorgànic s’integri adequadament en teixits vius i estableixi una simbiosi que no alteri l’homeòstasi d’aquests teixits. És possible que el xip, en entrar en contacte amb la superfície retiniana, generi unes cicatrius en els teixits que poden reduir considerablement la transmissió de l’estímul nerviós. D’altra banda, les descàrregues elèctriques contínues per estimular la retina poden produir un efecte nociu sobre aquests teixits, provocant fins i tot el fracàs del dispositiu, ja que el pacient pot deixar de percebre aquests flaixos de llum.

Es poden assumir riscos quirúrgics importants sempre que hi hagi un benefici posterior per al pacient, encara que sigui remot. El problema és que el resultat funcional posterior és pràcticament nul, per la qual cosa no compensa assumir els riscos davant els beneficis que es poden obtenir.

Quines línies d’investigació alternatives hi ha al xip de visió artificial per a la retina?

La ceguesa s’origina per un mal funcionament dels teixits oculars, que són teixits vius i formats per cèl·lules. Qualsevol mal funcionament o mort cel·lular a la retina provoca, per tant, una pèrdua de visió. Si el que volem és restaurar la visió d’un pacient, el futur es troba en intentar recuperar la funció de les cèl·lules que no treballen adequadament, o en substituir les cèl·lules mortes per cèl·lules vives noves que les substitueixin.

El tractament per intentar recuperar la funció cel·lular, tenint en compte que aquesta està regulada pels gens que contenen les cèl·lules, és la teràpia gènica, que consisteix a modificar aquests gens perquè la cèl·lula es recuperi i treballi adequadament.

Quan una cèl·lula està morta i la volem substituir, hem de trasplantar unes cèl·lules noves que puguin substituir la funció de les mortes. És el que coneixem com a teràpia cel·lular.

Una de les teràpies cel·lulars que existeix és la teràpia amb cèl·lules mare que tenim en el nostre organisme, que tenen la propietat de poder diferenciar-se en diferents tipus de cèl·lula. Per això, si podem arribar a modular el creixement d’aquestes cèl·lules i convertir-les en cèl·lules retinianes, podrien potencialment substituir les cèl·lules retinianes mortes.

Imatge de cèl·lules mare

Quines esperances podem donar als pacients amb aquest tipus de problemes de retina?

Tant la teràpia gènica com la teràpia cel·lular són dues línies d’investigació que han avançat moltíssim, no només en l’oftalmologia, sinó també en altres especialitats. Crec que en un futur proper veurem avenços importants que donaran resposta a malalties de retina difícils de tractar. Un exemple és una malaltia retiniana que pateixen nens, la amaurosi congènita de Leber. S’han aconseguit resultats esperançadors en què alguns pacients han aconseguit arribar a una certa visió. El gran repte és aconseguir que el benefici per al pacient es mantingui al llarg del temps.